A la teva ombra, o el primer cop que et vaig donar permís

Al final, tot s’acaba reduint a això, a un conjunt de comportaments negatius que van en escalada, cada cop que la dona rep una falta de respecte és com si li donés una clau de la seva pròpia autoestima o seguretat a aquest home. Com més claus té aquest home, més gran és l’agressivitat mostrada, perquè ha anat adquirint permisos amb el temps.

Quantes persones he vist que s’han quedat amb una persona que només conèixer-la els ha donat una pallissa? Cap.

Quan parlem de la violència de gènere pensem en grans pallisses, en cops, en dones mortes. Però abans d’arribar a aquest punt, hi ha tota una sèrie de petites ferides invisibles que amb el temps han anat aïllant aquesta dona, fent-li creure que té el que es mereix, fent que es cregui cada un dels insults o comentaris als quals ella ja no pot respondre.

-I per què no li responies? I per què no et defensaves?

Perquè ja era tard, ja feia massa temps que aquest home sabia que la podia manipular, dir-l’hi i fer-l’hi el que volgués. Primer hi havia justificació: un mal dia, una mala setmana, la feina, problemes de parella, la situació econòmica, que beu de tant en tant... i ella es quedava pels fills, per no trencar el matrimoni, per no decebre a les persones que són importants per ella, perquè estava convençuda que ell canviaria, per por a la soledat, perquè ell deia que sense ella no pot viure, que es mataria, o que la mataria a ella.

Sabeu quin punt tenen en comú la majoria de dones? Que en algun moment de la nostra vida hem tingut una persona al costat a la que hem pretès canviar. Donem gràcies als contes i a les llegendes, perquè ens han ensenyat que per amor les persones canvien, però això no és cert. Ens han fet creure que les dones som capaces de canviar els homes, que una bona dona ha de canviar un home. I aquí tenim les dones, enamorades d’una idealització, d’allò que pretenen fer amb aquestes persones que tenen al davant. Les persones que canvien són les que volen fer-ho, les que senten que han de fer-ho, les que hi guanyen fent-ho. Arriba un dia que les dones s’adonen que allò que pensaven que era un diamant en brut, no és més que un roc.

I entre permisos, i dubtes, idealitzacions i esperances, les agressions s’han anat accentuant. Ella ja no sap si és normal o no, les persones del seu voltant s’han cansat d’avisar-la, amb una mica de sort, encara les té al costat i pateixen molt. Ja no saben què fer: per que no ens escoltes? Què no veus que t’està fent mal?

Ella sent els sons, però no comprén les paraules, hi ha una confusió tan gran dins el seu cap, que ja no sap on s’ha d’aferrar. I malauradament, al que s’aferra és a la necessitat de tenir un dia de pau, una estona de tranquil•litat, una carícia, una paraula dolça. Ella mateixa s’allunya del món exterior per evitar represàlies. Tremola quan ha de fer el menjar, perquè no sap si serà fat o salat. Fa callar la canalla quan el pare és a casa, no sigui que s’enfadi. Ell és el centre del seu món, la seva raó de viure. Després de tots els menyspreus, insults, i cops a l’ànima, arriba un dia, un moment d’aquests tant anhelats, en els que ell la tracta amb el que sembla normalitat. I ella torna a il•lusionar-se, s’aferra a l’esperança que ell canviarà, que tot això ha estat una mala etapa, i que ella segueix enamorada d’aquesta bona persona que habita dins d’ell.

I mentrestant perd la gana, i la son, i està tot el dia escoltant si ell fa un soroll, pendent de si s’aixeca del llit, si es mou, si arriba de treballar... perquè torna a començar el calvari.

Però com fer-ho per sortir d’aquest cercle?

Primer de tot, cal començar a tenir una il·lusió, i saber que qualsevol situació serà millor que aquesta. Per molt dolor que provoqui la separació, i per molt sola que t’arribis a sentir, res s’assemblarà al que estàs vivint ara.

Després, cal que comencis a creure en tu mateixa. Cal que dins teu comencis a dir-te que tú ets una persona igual que ell, amb els mateixos drets i deures, que som iguals, i que, com a tal, no li has de permetre que et tracti malament.

Quan notis que ets tu mateixa la que t’aïlles, la que t’imposes obligacions com si tinguéssis a dins la seva veu que t’ho ordena, subleva’t.

Fes-ho per tu, sobretot per tu. I pels teus fills i filles. Perquè això de no deixar una relació pels fills és un error. Què estan aprenent? Què estan veient? Tot això formarà part de la seva motxilla el dia de demà. I perquè els teus fills t’admirin, perquè sàpiguen que tens la fortalesa d’afrontar les teves pors.

És difícil. I tant! no és gens fàcil, perquè la violència de gènere s’alimenta de molts anys d’història, de l’educació rebuda, de la tolerància. I sobretot s’alimenta de les dones que estimen massa, que ho donen tot pel benestar d’un altre, i que de cop es desperten d’una migdiada i veuen que allà ja no hi queda res, dones que creuen que han d’estar a l’ombra d’un home, que creuen que la seva veu no ha de ser sentida, de dones que un dia, pensant que feien una mostra d’afecte, li van donar permís, i després ja no ho van saber parar.

En les sessions terapèutiques m’he trobat amb situacions colpidores. Les dones acudeixen a teràpia amb por i desesperança, al fons d’un pou. La feina en aquests casos, és la de posar una llum a aquest pou per transformar-lo en un túnel. Marcar una fita, reconstruir aquesta autoestima tan perjudicada, planificar el futur pròxim.

Cal fer un treball emocional molt important, perquè la barreja de sentiments que es sobreposen en una situació de violència paralitzen les dones. Cal desgranar una a una les emocions que senten, fer que les expressin, i anar curant les ferides.

Poc a poc, anem veient com moltes dones es transformen totalment, deixen de ser una víctima per ser una persona íntegra, que ha incorporat aquesta època de la seva vida com un aprenentatge que anirà amb ella per sempre més. Això l’ha d’ajudar a triar una parella que l’hi convingui, a no triar-ne cap si no vol, a no tenir por d’estar sola, a rodejar-se de persones que la respectin, a no deixar-se trepitjar. A estimar començant per una mateixa i es sorprendre’s trobant en ella mateixa el diamant que esperava trobar en els altres.

                                                    M.Rosa Mirada, (Parèntesi)